Alan Moore, l’autor de l’obra V de Vendetta, popularitzà una dita idònia per a començar aquest article: “Els artistes menteixen per a dir la veritat, els polítics menteixen per ocultar-la”. Sortíem d’una crisi cruenta i duríssima, es començava a generar feina i tornàvem a recuperar estabilitat econòmica després d’anys de depressió per una mala gestió econòmica política (parlo del fals paradís del totxo) i un invisible enemic torna a deixar-nos immersos en el més degradant fangar i als polítics, en la palestra de la més total i absoluta ineficiència i fariseisme social, i no podem recórrer als tòpics del “no tots són iguals”, ja que resulten tan culpables aquells que obren com aquells que callen.
L’any 2011, el Govern socialista de Zapatero, amb el recolzament del PP, modificaren la Constitució, allò que es denomina modificació parcial de la Constitució ja que sols modificaren l’article 135, per pressions d’Europa i el lobby financer, això sí, quan és la societat qui reclama una modificació constitucional, el debat és simplement inexistent per tal de donar-li mandat al postulat del despotisme il·lustrat del “tot per al poble, però sense el poble”. La modificació constitucional obria portes a les retallades socials més descerebrades mai viscudes i en pilars fonamentals de tota societat entesa com del benestar i civilitzada, entre els anys 2011 fins a l’actualitat els diversos partits polítics que des de Madrid han Governat fins als que ho han fet a casa nostra han ofegat serveis públics bàsics com són la Cultura, l’Educació i la Sanitat fins deixar-los en la més total i absoluta inoperància. Fins i tot si remenem les hemeroteques trobem articles del passat mes de juliol del 2019, quan l’actual Govern s’equiparava a l’anterior reclamant públicament retallades en Sanitat a 11 Comunitats autònomes que no havien complert amb el llindar de despesa establert just, per aquells amb els quals sempre es “maten” públicament, el PP.
El passat dia 14 de març del 2020, el Govern PSOE-Podemos, aprova el Decret d’estat d’alarma i aquells que just havien estat generant llistes d’espera amb la complicitat dels governs autonòmics (qui no recorda a aquell conseller de Sanitat de CiU, el Sr. Boí, recomanant a la ciutadania les assegurances mèdiques privades) davant la situació greu d’una pandèmia, decideixen justificar públicament tot un seguit de mesures mentre tapen sota la catifa les seves més fosques misèries polítiques, el seu fariseisme indecent injectant de manera urgent 3.800 milions d’euros a una Sanitat a la qual havien desnodrit totalment mancant-la d’infraestructura, recursos, personal sanitari i equipaments. Però la vacuna econòmica arribava tard, molt tard i a la Pandèmia sanitària es començava a sumar una greu pandèmia social i sobretot econòmica com la que vivim actualment.
El polític és un ésser hàbil, que va aprendre fa molts segles a crear un concepte abstracte que ningú acaba mai de tenir massa clar “l’interès general” i que realment significa “en el meu propi interès i en l’interès dels de la meva classe” per tal de justificar la gran majoria dels seus actes egoistes i dèspotes, per tal de poder escudar la irracionalitat de les seves decisions sota lleis que ells mateixos creen eludint les seves responsabilitats civils de manera impune. Una societat democràtica, actualment, estaria exigint les responsabilitats derivades de les retallades socials que tots ells, els d’aquí i els d’allà, ens han dut a la paralització i crisi econòmica que vivim, a les morts directes e indirectes per culpa de la sangria que li han fet a la Sanitat pública, a l’endeutament desmesurat que viuen empreses, autònoms, treballadors, etc. únicament per que a la seva ineficàcia pre-pandèmia s’ha d’afegir la seva incompetència postpandèmia en cercar solucions que no sols assegurin la Salud pública sinó que també encara que sigui a un nivell més baix de l’habitual, l’economia dels que sempre ho acaben pagant tot, la ciutadania…
Continuarà…