La Regió Sanitaria de les Terres de l’Ebre tenia una població oficial al 2019, segons l’IDESCAT ,de 178.387 habitants amb 4 hospitals: el de Móra, la Clínica Terres de l’Ebre de Tortosa, l’hospital d’Amposta, i el Verge de la Cinta, construït l’any 1972. Esta introducció informativa resulta si més no necessària quan, en plena pandèmia, en plena pressió, els mitjans de comunicació de les nostres terres recullen les reivindicacions polítiques d’ampliació de l’Hospital de Tortosa, i aquells, que tenim memòria patim autèntics xocs emocionals.
El psicòleg Carl Gustav Jung va definir “déjà vu” com un “reconeixement d’allò immemorialment conegut, tot i que realment era totalment desconegut”. Ara bé, quan aquest déjà vu es trespola a la política, parlem d’engany i manipulació social, una de les accions més vils i humiliants que tot polític pot cometre contra la desorientada ciutadania.
L’any 2006 els mitjans territorials anunciaven als 4 vents l’anunci polític del més que necessari Hospital Terres de l’Ebre a l’antiga Farinera. De fet, el seu projecte encara està visible a la web de l’oficina d’arquitectura Estudio Herreros de Madrid, qui realitzà projecte seleccionat l’any 2010. Però aquell necessitat projecte de nou hospital s’aturà entre escenificacions de pugnes polítiques, com les que vivim actualment, el fariseisme polític enerva el sentit de la comèdia grotesca fins als extrems que si un partit polític com la CUP reclamà l’octubre del 2019 el nou hospital abandonat de l’imaginari polític, ara, entre onada i onada pandèmica i a portes, evidentment, electorals, la manipulació tendenciosa de la ciutadania en moments de feblesa psicoemocional s’incrementa quan aquells, que inicialment es posicionaren contràriament a aquella moció, es vesteixen de salvapàtries reclamant unitat i novament el nou hospital. Parlo evidentment d’aquells que porten 11 anys a la política de Gran Sala Catalana no fent absolutament res més que encenent focs i cercant enfrontaments, parlo de Ciutadan’s. En resum, amb els anys, revivim allò viscut.
La ciutadania té massa dignitat per a una política cada cop més indigna. Una política que ha condemnat a ERTES, subvencions llançades al vol com aquell qui llança 4 caramels a la porta d’un col·legi plena d’infants famolencs, endeutaments massius d’aquells que menys tenen, a desnonaments en ple estat d’alarma. Una política farcida d’avorrits aspirants a titellaires obsessionats en fer-nos ballar la dansa dels seus tèrbols i foscos capricis.
Al final haurem de fer acte de autocrítica, ja que el fet que la política se’ns rigui a la cara és un dret legítim que té des que un bon dia algú va creure que per a viure en societat, calia acceptar-los, tenir-los i, en molts casos, mantenir-los, ara bé, que a més a més ens ofenguin i humiliïn impunement, això no pot ser silenciat i aquells que ho incentiven haurien de desaparèixer immediatament dels càrrecs que ocupen. No es tolerable que un ajuntament difongui tot traient pit que “per tal d’ajudar a la ciutadania no augmentarà els impostos del 2021, i que ha gastat sobre 460.000 € destinats al pressupost de festes” quan la realitat és que aquest Ajuntament just en l’any de la pandèmia ha protagonitzat una de les majors pujades d’impostos municipals incrementant IBIS i taxes d’escombraries entre d’altres, ha anunciat ajuts de 60.000 € per als establiments, bars i restaurants i a gairebé dos mesos que es tancà la convocatòria encara no s’ha dignat ni a tramitar els expedients, o el que és pitjor, que no és altra que pretendre justificar que un volum important d’aquests diners s’han invertit a “no cobrar” taxes de terrasses i escombraries a bars i restaurants, haurem d’entendre doncs que aquest ajuntament està tan endeutat que no pot destinar partides extraordinàries com han fet els seus veïns del voltant. La realitat que percep la ciutadania resulta molt distant a aquesta. La percepció que té és la de veure Parlamentos, Senados, Parlaments, plens municipals amb la meitat o menys de la meitat d’assistents i tots cobrant i sense renunciar a cap dels seus drets econòmics, vagin o no a “treballar” mentre a nosaltres ens condemnen a la desesperació.